Ara toco un punt sensible, que anomeno dependència afectiva. Existeix una dependència obligada: jo depenc del meu forner, del meu lleter; depenc de qui em lliga els cordons de les botes, com del professor que m'ensenya filosofia. Això ens permet trobar el nostre lloc en la comunitat si tenim en compte l'interès col·lectiu. La nostra societat està organitzada a partir d'aquest repartiment de tasques.

Però la dependència psicològica o emocional és tot una altra cosa genera tensió. La por a perdre, la por de ferir, la por de ser rebutjat per l'amic, o encara pitjor, per aquell de qui depens, és efectivament un verí perillós. Instrumentalitza l'altre, el redueix al rang de simple mitjà per omplir un buit, un mitjà per omplir la nostra solitud...

... Des del moment que l'altre em valora, faré el que calgui per tal de complaure'l, per rebre amb comptagotes la seva amistat, la seva aprovació.

Fragment de "ELOGI DE LA FEBLESA" d'Alexandre Jollien

Aquest relat autobiogràfic, d'una vida singular i sorprenent, narra el camí seguit per Alexandre Jollien, un jove amb paràlisi cerebral, que a causa del seu handicap, estava destinat a enrotllar cigars en un taller ocupacional per a persones discapacitades, i que ara es troba, després d'un llarg periple, estudiant filosofia a la universitat.

L'autor, tot narrant la seva experiència difícil i dolorosa però sempre estimulant, a traves d'un diàleg fictici amb Sòcrates convida de manera insistent a qüestionar la distinció entre normal i anormal. No proposa pas una solució tranquil·litzadora o harmoniosa, sinó més aviat un dubte que fa capgirar el que fins ara crèiem saber i que ben sovint marca el nostre comportament davant d'allò que és aliè, diferent, estrany.