Díptic divulgatiu elaborat pel Grup Espiral

INFÀNCIA AMB DICAPACITAT I PROBLEMES DE CONDUCTA

(Orientacions per a les famílies)

Els trastorns de conducta (autoagressió, agressió, conductes asocials, etc.) són, sobretot, una forma de comunicació, una forma de relacionar-se amb l’entorn, de reaccionar davant del medi. En aquest sentit, en la mida que suposen una resposta, una voluntat de comunicació i de relació, són un fet positiu. Però les seves conseqüències –lesions, petites o grans a un mateix i als altres– no condueixen sinó a una dinàmica destructiva en la relació que s’intenta establir.

Els problemes de conducta es resolen. Poden estar associats a una síndrome, a una discapacitat, però no són part de la síndrome ni de la discapacitat.

Els problemes de conducta estan íntimament lligats a les dificultats en la comunicació i a la reacció de l’entorn davant d’aquests trastorns conductuals. Les dificultats comunicatives comporten un alt grau de frustració i com a reacció apareix el problema conductual. Si la resposta de l’entorn davant d’aquest problema és negativa, el problema conductual s’aguditza.

Tot infant, independentment del seu grau de capacitat o discapacitat, pot evolucionar. La seva evolució, sobretot en la capacitat de comunicació amb els altres, incidirà en la millora dels seus problemes conductuals.

Quan un nen no es pot comunicar, no pot expressar les seves necessitats, els seus desitjos, el seu malestar, etc., pot desencadenar una reacció agressiva o autoagressiva que aconsegueix, sens dubte, alertar l’entorn i expressar, d’alguna manera, la gran frustració i impotència que comporta aquesta dificultat.

Mitjançant l’agressió, o l’autoagressió, el nostre fill exterioritza el gran malestar que sent en un moment determinat. Sentir que els seus pares intenten comprendre’l, acceptar-lo, acollir-lo, fins i tot en els moments més durs, serà bàsic per poder anar superant, a poc a poc, la seva reacció desmesurada i descontrolada davant la frustració

Les conductes agressives o autoagressives d'un fill afectat per algun trastorn o discapacitat són per a molts pares un autèntic descens a l'infern.

Reaccions que tenim els pares, davant els trastorns greus de conducta, que ens preocupen, ens espanten, que no ajuden els nostres fills, però que són "normals":

La quotidianitat familiar més elemental es fa impossible quan apareixen els trastorns greus de conducta. Les activitats socials, familiars, la inde-pendència dels pares... es veuen seriosament afectades. No resulta fàcil ni trobar "cangur" ni familiars per quedar-se una tarda amb el nen. Tot això comporta un elevat grau d'estrès i un desgast psicològic, afectiu i personal. Donada l'especial duresa que suposa el temps, de vegades bastant llarg, en què una família ha d’afrontar greus trastorns conductuals, pot ser necessària l’orientació i recolzament professional, així com la realització d’activitats desestressants. Això ajudarà els pares a respondre amb un major control davant les conductes desafiants o lesives dels nostres fills.

Els pares som qui millor coneixem els nostres fills. La família és el pilar que permetrà al fill superar els seus problemes. És fonamental que el fill percebi el suport familiar, el seu amor, i, quan sigui necessari, el seu enuig.... per tal d’aconseguir avançar i millorar.

· COM PODEM AFRONTAR ELS TRASTORNS DE CONDUCTA

Els problemes de conducta, com les rebequeries (tot i que la seva intensitat i perillositat és molt més gran) requereixen molta paciència, una acció educativa adequada al caràcter i a les circumstàncies de cada nen, i molt d’amor.

De l’enteresa, l’optimisme o el pessimisme amb què es prenguin els pares els trastorns de conducta dels seus fills dependrà, en bona
part la seva resolució. Aquest transtorns poden superar-se, són un graó, una etapa en l'evolució del nostre fill, que cal superar per poder arribar al graó següent. I l'esforç valdrà la pena.

Els transtorns de conducte són un simptoma que posa de manifest un problema, una frustració, un malestar... En la mesura que aconseguim entendre i solucionar les causes que els provoquen, aquestes conductes aniran disminuint. L'orientació i intercanvi amb professionals especialitzats poden ajudar a millorar les estratègies comunicatives del nen i dels pares i això reduirà els problemes conductuals. Mentrestant, es fonamental que el nen "senti" que el volem ajudar.

Evitar, en la mesura del possible, les situacions frustrants que el nen no pot encara assumir, o que li provoquen malestar, és bàsic per a prevenir l'aparició de conductes descontrolades. Però també és necessari ajudar al nostre fill a tolerar la frustració, en els graus que pugui suportar i en els moments oportuns. Cal posar límits amb tot l'afecte del món.

Castigar un nen amb trastorns conductuals és una forma de violència contra ell, ja que l’estem castigant perquè no sap, no és capaç de comunicar-se amb nosaltres d'una altra manera. L’empatia, la confiança en els progressos del nen per difícils que siguin, la paciència... solen aconseguir, a llarg termini, millors resultats.

A l'Estat espanyol s'està medicant al 60% dels nens que presenten trastorns de conducta, quan en el 90% d'aquests casos no es requeriria cap tipus de medicació. La medicació, a més dels riscos que comporta, emmascara el símptoma sense resoldre'n les causes i dificulta el progrés i l'autocontrol del nen.

Els greus problemes conductuals, que són també una forma de cridar l'atenció dels pares, apareixen en els moments més durs, com un acte reflex, davant qualsevol demanda o malestar, i es reforcen en ser atesos pels adults. El nen ha de sentir-se atès, però no cal que cada vegada correm tots cap a ell. N'hi ha d'haver prou amb paraules tranquil·litzadores perquè se senti acollit. De mica en mica li hem d'anar mostrant pautes que l'ajudin a trobar altres maneres de fer les seves demandes. En els casos més greus, caldrà utilitzar també elements protectors per evitar danys físics (casc d'escuma, matalassos, etc.)

Tot comportament porta implícit un missatge, la nostra acció educativa ha d'orientar-se a desxifrar aquest missatge i a donar-li la millor resposta possible. No hem d'oblidar mai l'aspecte comunicatiu de les conductes dels nostres fills, per difícils i greus que aquestes siguin.