Amb aquest entrevista iniciem el cicle "Artistes singulars", que vol permetre a diferents protagonistes de la nostra entitat compartir les seves capacitats artístiques.
L’Arnau ens rep a casa seva i el primer que fa és desplegar el seu arsenal de variants de flauta dolça: la sopranino, la contralt, la soprano, la tenor i la baixa. Ens explica que dedica a assajar el temps de que disposa entre activitats.
Em ve de molt petit, gairebé dels 8 anys, que anava a un esplai i teníem un monitor que tocava alguns instruments.
Sí que n’he trobat, i els he superat amb molt d’esforç. Com que tinc problemes importants de visió, em costa molt llegir les partitures; així que les memoritzo, i això encara fa que m’hi hagi d’esforçar més.
La música és, en molts moments, un refugi, quan estàs trist i angoixat. Quan toco música la flauta em sento com si m’hagués convertit en músic. I a dalt de l’escenari has de donar-ho tot.
Molts sentiments. El grup es va començar a formar amb el tercet de flautes i arran d’actuar amb el Pep Sala al Teatre La Faràndula. Els Cracs, què fem? Música, no? I amb la música, què expressem? Sentiments.
Ens avenim molt. És com si fos la nostra família, o millor dit, casa nostra!
I tant! La meva il·lusió seria que els Cracs poguessin tenir el plaer de fer un concert conjuntament amb el Quartet Mèlt. Precisament, un dels seus membres, l’Oriol Quintana, em va reconèixer en una actuació. Tu ets l’Arnau i toques la flauta? – em va dir. I ara tinc el seu contacte, de tant en tant parlem i en soc molt fan.
Suports